L’homme incapable de certitude…car enfin, qu’est-ce que l’homme dans la nature? Un néant a l’égard de l’infini, un tout a l’égard du néant, un milieu entre le rien et le tout. Infiniment éloigné de comprendre les extrêmes, la fin des choses et leurs principes sont pour lui invinciblement cachés dans un secret impénétrable, également incapable de voir le néant d’où il est tiré, et l’infini où il est englouti.

L’home incapaç de certitud… doncs, què és l’home dins la naturalesa? Res respecte de l’infinit, un tot respecte res, un equilibri entre res i tot. Infinitament allunyat d’entendre els extrems, el fi de les coses i els seus principis són per ell definitivament ocultes dins d’un secret impenetrable, igualment incapaç de veure res d’on ell va sortir, ni l’infinit d’on ell s’engoleix.

El hombre incapaz de certeza… ¿después de todo, qué es el hombre dentro de la naturaleza? Una nada enfrentada al infinito, un todo enfrentado a la nada. Un equilibrio entre la nada y el todo. Infinitamente alejado de entender a los extremos, el final de las cosas y sus principios son para él definitivamente ocultos dentro de un secreto impenetrable, igualmente incapaz de ver a la nada, de donde él surgió y el infinito donde se engulle.

La planète Terre a commencé, la planète Terre finira. Le système solaire a commence, le système solaire finira. Seulement ni l’être ni la conscience ne finiront. Il y aura quelque chose qui sera à la conscience actuelle ce que la conscience actuelle est à l’atome.

El planeta Terra va començar, el planeta Terra acabarà. El sistema solar va començar, el sistema solar acabarà. Només el ser i la consciencia no acabaran. Hi haurà alguna cosa que serà a la consciencia actual el que la consciencia actual és a l’àtom.

El planeta Tierra tuvo un inicio, el planeta Terra se acabará. El sistema solar comenzó, el sistema solar se acabará. Tan sólo la consciencia y el ser no se acabarán. Habrá algo que será a la conciencia actual lo que la conciencia actual es al átomo.

La confrontation du compositeur avec le matériau est aussi une confrontation avec la société, précisément dans la mesure où celle-ci a pénétré dans l’oeuvre et ne s’oppose pas à la production artistique comme élément purement extérieur et hétéronome, en tant que consommateur ou contraire.

La confrontació del compositor amb els materials és també confrontació amb la societat, precisament en la mesura que aquesta va penetrar dins de l’obra i no contraresta la producció artística com element purament exterior i heterònom, com consumidor o contrari.

La confrontación del compositor con los materiales es también confrontación con la Sociedad, justo en la medida en que ésta penetro dentro de la obra i no contrarresto la producción artística como elemento puramente exterior y heterónomo, como consumidor o contrario.

Serions-nous à la fin d’une longue période de mise en question, d’expérimentation et d’essai, qui aurait abouti, à la limite, à une destruction totale de la forme artistique…L’artiste ne lutte plus avec la matière, mais avec l’idée – ou avec l’administration. Il n’est plus incertain sur sa vie. Il ne fait plus d’oeuvres…il ne décide plus, il expérimente, il corrige, il améliore.

Ens trobariem al final d’un llarg període de qüestionament, d’experimentació i d’assaig que hagués conduit, al límit, a una destrucció total de la forma artística…el artista ja no lluita amb la matèria, però amb la idea – o amb l’administració. Ja no és incert per a la seva vida. Ja no realitza obres…Ja no decideix, experimenta, corregeix, millora.

Nos encontraríamos al final de un largo período de cuestionamiento, de experimentación y de ensayo, que hubiera conducido, al límite, a una destrucción total de la forma artística…el artista ya no lucha con la materia, pero con la idea – o con la administración. Ya no es incierto por su vida. Ya no realiza obras…ya no decide, experimenta, corrige, mejora.